Opinión

Setge als advocats

| Ibiza |

Valorar:
Tribunal Europeo de Derechos Humanos de Estrasburgo.

Tribunal Europeo de Derechos Humanos de Estrasburgo.

Reuters

Un dels principis elementals del funcionament de qualsevol estat de dret diu que tothom, fins i tot la gent més execrable i odiosa, té dret a defensar-se davant els tribunals, que tothom té dret a un advocat que el defensi. Hi tenen dret els assassins, els violadors, els pederastes, els terroristes, els lladres, els abusadors domèstics... tothom, en definitiva. Correlatiu a aquest principi, hi tenim el que estableix que els advocats defensors no poden ser mai perseguits per defensar els seus clients. Que tu defensis un individu horrible, un individu completament impresentable, no deixa lloc perquè ningú et pugui perseguir ni pugui posar-te cap tipus d’entrebanc a la teua actuació legítima.

Per tots aquests motius, tribunals com el d’Estrasburg o el de Luxemburg solen estar molt atents a la situació en què es troben els advocats defensors als diferents països (de l’àmbit del Consell d’Europa en un cas, i de l’àmbit dels estats membres de la Unió Europea en l’altre). Certament, hi ha estats, en ambdós àmbits, on el tracte als advocats defensors resulta més o manco escrupolós. Destaquen, com d’habitud quan es fa referència a qüestions que tenen a veure amb la defensa dels drets humans, els països nòrdics. Allà on les dretes són favorables a mantenir els drets humans de tothom, on les dretes són ecologistes i on l’estat de dret mai no és qüestionat. On els reis viatgen en classe turística i els primers ministres solien passejar pel carrer i fer-se birres als bars sense portar escorta.

Al Regne d’Espanya, en tot el que fa referència a l’estat de dret, les coses van mal dades. Per una banda, tenim l’execrable persecució de Gonzalo Boye perquè és l’advocat defensor de Carles Puigdemont i d’altres exilats catalans, perquè ha guanyat diverses batalles judicials a la justícia espanyola (a l’arena judicial europea, sempre) i perquè ha demostrat uns coneixements i una habilitat de la qual es troben mancats la majoria de patums de la judicatura hispànica. Per tot això, s’ha creuat una línia vermella absolutament ben traçada, claríssima per a qualsevol persona que entengui com funciona l’estat de dret.

Però, des del meu punt de vista, hi ha algun cas que pot encendre encara més les alarmes europees. La setmana passada varen declarar davant l’Audiència Nacional tota una colla d’advocats i advocades del País Basc que havien defensat acusats de pertànyer a ETA. Els acusats, que feia més d’un any que es trobaven en presó preventiva, segons l’acusació, formaven part d’una organització anomenada Halboka que feia d’enllaç entre els presos i l’entorn d’ETA. Això els convertia, segons el jutge que els va encausar, un tal Fernando Grande-Marlaska, avui ministre de l’Interior, en membres actius de l’organització armada. L’altra versió diu que alguns d’aquests advocats varen prendre part en les negociacions entre ETA i el govern espanyol que varen portar a la fi del terrorisme al País Basc. Que, en conseqüència, varen ser mediadors per la pau. Ja s’ha vist en d’altres ocasions que els mediadors han estat perseguits (tant per ETA com per l’Estat espanyol), de vegades amb conseqüències de fatalitat no superable, com la mort del mediador. Sembla que per això va ser assassinat Ernest Lluch. Per això va desaparèixer Dolores González Katarain. Etcètera. Els qui no volen la pau sinó la victòria tenen tendència a carregar-se els que es posen per enmig.
Entre les persones que han declarat davant l’Audiència Nacional, acusades de pertinença a banda armada, hi tenim una advocada defensora conegudíssima, n’Arantxa Zulueta. Com que ha intervengut a fórums internacionals molt destacats, les lupes europees deuen estar posades sobre la seua persona. La record molt activa en les relacions amb l’Intergrup pel procés de pau al País Basc que va funcionar al Parlament europeu. També hi és Jon Emparantza, igualment conegut arreu. I, de les diverses declaracions han colpit l’opinió pública (no l’espanyola, però sí la d’altres bandes d’Europa) de Naia Zurriarain, perquè ha narrat amb pèls i senyals les tortures que, segons ella, va patir a mans de la guàrdia civil.

El «govern més progressista de la història», en versió remodelada, continua tenint al davant una patata calenta de grans dimensions: convertir realment el Regne d’Espanya en un autèntic estat de dret, que funcioni com a tal. Perquè això ocorri, no pot repetir-se la persecució contra els advocats defensors, especialment quan defensen persones sobre les quals recauen acusacions gravíssimes, que els poden comportar molts anys de presó. Si els advocats defensors no tenen les mans lliures, completament lliures, on queda l’estat de dret? He dit en algun lloc, i amb això acab, que els professionals que tenen més facilitats per delinquir són els advocats defensors, perquè, en un estat de dret, encara que delinqueixin és dubtós que se’ls pugui perseguir. Com a mínim, sense aixecar sospites.

Comentar

Para poder comentar debes estar registrado y haber iniciado sesión.

De momento no hay comentarios.